JOAN MANAU VALOR
Pianista
Recital de piano
Joan Manau Valor – Pianista
La primera part s’ interpreta sense interrupció
Pensament sobtat Op. 28………………….. Ivan Laskovski (1799-1855) Mazurka………………………………………….. Mijail Glinka (1804-1857)
Nocturn Op 69 No 2…………………………. Anton Rubinstein (1829-1894)
Cançó sense paraules Op 40 No 6………. Piotr Txaikovski (1840-1893)
Bagatela Op 53 No 1………………………… Anatoli Lyadov (1855-1914)
Preludi Op 40 No 3…………………………… Anatoli Lyadov
Declaració íntima Op 23 No 5……………. Genrikh Pakhulski (1859-1921)
Cançó trista Op 28 No 1……………………. Vladimir Rebikov 1866-1920)
Bagatela ………………………………………… Nikolai Cherepnin (1873-1945)
Lament Op 3…………………………………… Alexander Grechianinov (1864-1956) Vals……………………………………………….. Alexander Griboedov (1795-1829)
Vals de la caixeta de tabac……………….. Alexander Dargomizhski (1813-1869)
Ninetes, titelles espanyoles………………. Tsesar Cui (1835-1918)
Elegia…………………………………………….. Sergei Rachmaninov (1873-1943)
Estudi Op 72 No 2……………………………. Moritz Moszkovski (1854-1925)
Notes Primera Part:
Primera Part
Quan es parla de música russa, sempre ens venen a la memòria els noms de Txaikovski i el Grup dels Cinc, d’ entre els quals els més coneguts són Rimski-Korskov i Mussorgski. En realitat, hi ha molts més compositors als segles XIX i XX que mostren la gran riquesa de la música russa.
La filosofia, la política, les arts, a Rússia sempre s’ han debatut entre dues grans corrents, els eslavistes i els pro occidentals. Es tracta de l’ etern debat entre els que busquen l’ essència de Rússia només en la pròpia tradició i els que creuen que el país ha d’ occidentalitzar-se. És a dir, el debat entre si Rússia ha de mirar més cap a Àsia o cap a Europa, amb tots els matisos que hi pot haver entre ambdós extrems.
El Grup dels Cinc (Rimski-Korsakov, Mussorgski, Borodin, Balakiriev, Cuí) són el màxim exponent dels compositors que buscaven les bases de la seva música a les arrels populars del poble rus. Per contra, el màxim exponent del corrent occidentalitzador és Anton Rubinstein. Considerat un dels millors intèrprets pianistes de la seva època i molt influenciat per F. Liszt. De fet va ser Rubinstein qui va fundar el Conservatori de Sant Petersburg, el més antic de Rússia i juntament amb el seu germà Nicolai impartir en classes de piano posant les bases de la gran escola de piano russa, considerada la millor del món.
El Grup dels Cinc animats per Glinka i Dargomizhski, també van estudiar al Conservatori però eren més lliures a l’ hora de compondre, essent el més format acadèmicament de tots ells Nicolai Rimski- Korsakov.
Txaikovski és el més internacional i el més rus de tots els compositors i a la vegada és qui millor sintetitza els dos corrents musicals i filosòfics. Txaikovski segurament deu la seva gran popularitat al fet de ser la síntesi perfecta entre la tradició acadèmica i alhora tenir en compte la tradició i les arrels populars en les seves composicions.
Altres compositors d’ aquest programa són: Laskovski i Griboedov, ambdós anteriors al corrent musical nacionalista eslau. El primer interpretava les seves pròpies obres en recepcions de la noblesa. Treballava al servei d’ Intel·ligència de l’ exèrcit imperial rus. Griboedov era diplomàtic de carrera i només es conserven dos valsos de tota la seva obra musical.
Lyadov era alumne de Rimski-Korsakov, compositor de peces molt curtes d’ estil molt proper a Glinka i Borodin.
Pakhulski i Rebikov, especialistes també en la composició de miniatures, interpretaven les seves pròpies obres.
Glinka, està considerat el pare de la música russa, destacant la seva aportació cabdal a l´òpera.
Cherepnin, alumne de Rimski-Korsakov i professor de Prokofiev, al Conservatori de Sant Petersburg.
Grecháninov, també fou alumne de Rimski-Korsakov. Al 1939 establí la seva residència a Nova York, mantenint sempre les arrels culturals del seu país d’ origen.
Cuí, membre del Grup dels Cinc, va destacar per implementar i difondre les idees musicals d’ aquest grup de compositors del nacionalisme musical eslau.
Moszkovski era polonès i format musicalment a Alemanya, encara que en aquell temps Polònia formava part de l’ Imperi Rus.
Rachmaninov, és un dels gegants de la música russa de tots els temps. El seu estil de composició estava molt influït per Txaikovski. Va estudiar als conservatoris de Sant Petersburg i de Moscou. Al 1918 va anar a viure als Estats Units i no va tornar mai més a Rússia, però durant la segona guerra mundial feia concerts per recollir fons per a l’ exèrcit soviètic. La seva música és un reflex del patiment personal i la nostàlgia de no viure a Rússia.
Els dos corrents estilístics i de concepte en el fons comparteixen el substrat de la cultura russa que no es pot entendre sense l’ eterna dialèctica esmentada anteriorment que conforma una sola realitat. I tots dos estils comparteixen una base de sentiments molt russos, passió i nostàlgia. Això queda perfectament reflectit en una escena de la novel·la Guerra i Pau de Lev Tolstoi on la comtessa Natasha Rostova se sent de cop atreta pel ritme i la bellesa d’ un ball popular rus i s’ hi afegeixen una fusió de dos mons completament diferents: la cultura europeïtzada de les classes superiors i la cultura russa dels pagesos. Tolstoi ens mostra que per molt que hagin estat educats a l’ estranger, en el més profund del seu cor un rus sempre és un rus.
Joan Manau Valor
2013 any Wagner.
Franz Liszt (1811-1886), transcripcions per a piano d’ obres de:
– Franz Liszt.
Die Loreley
– Richard Wagner (1813-1883)
Elsas Traum (Lohengrin)
Ballade von Senta (L’Holandès Errant)
O du mein holder Abendstern (Tanhäuser)
Einzug der Gäste auf Wartburg (Tanhäuser)
Notes de la segona part:
Segona Part
La transcripció i paràfrasi d’obres escrites originalment per a altres formacions instrumentals i –especialment- vocals constitueix un capítol important del repertori pianístic de tots els temps, si bé va ser al llarg del segle XIX quan van assolir una rellevància singular, donant origen a realitzacions que aconseguien evocar amb singular eloqüència les qualitats i el poder expressiu dels seus originals. Arranjaments i transcripcions complien inicialment dues funcions modestes però alhora determinants per a la difusió de les grans obres musicals, que d’aquesta manera arribaven a altres circuits, apropant a un públic més ampli obres que per la seva envergadura i exigències resultaven més difícils de programar fora dels centres musicals més importants. En segon lloc, el bon aficionat, dotat amb certes habilitats com a pianista, podia gaudir de les mateixes i se les podia fer seves, sense abandonar la intimitat del seu saló. No oblidem que això succeïa en temps històrics diferents dels actuals, quan la música circula amb una rapidesa prodigiosa i és a l’abast de cada cop més gent gràcies a tota mena d’avanços tècnics, i també als progressos realitzats en l’educació general de sectors cada vegada més amplis de la nostra societat.
Les transcripcions i paràfrasi operístiques participen de les dues categories esmentades. Però en elles aquesta funcionalitat primera i essencial s’associa sovint a un desenvolupament molt important de l’escriptura virtuosística, aspecte que assoleix una dimensió veritablement transcendental quan parlem de les realitzacions de Listz en aquest terreny, protagonista d’un desplegament inaudit del riquíssim potencial del piano. Però aquest aspecte no esgota la significació d’aquestes peces, sorgides de la ploma d’un dels compositors més grans del seu temps, que il·lumina els seus originals des de la perspectiva que li confereix la seva forta personalitat creativa, i alhora se´ns mostra com una figura particularment receptiva i generosa envers el treball d’alguns predecessors –vegeu Schubert- i molts dels seus coetanis. Esdevenen especialment destacables, en aquest sentit, les introduccions i transicions introduïdes pel propi Liszt, que posen de manifest l’extraordinari coneixement dels textos originals i la seva capacitat d’atrapar-ne l’essència en uns pocs compassos, a vegades en molt pocs acords. Com succeeix en tota la música de primer nivell, aquestes obres no només posen a prova la maduresa tècnica de l´intèrpret, atent al lluïment virtuosístic i al treball del so en tota l’escala de recursos i colors que ofereix el piano, sinó també, i en una mesura no menor, les seves capacitats i virtuts expressives.
El present apartat del programa s’obre, amb bon criteri, amb una página del propi Liszt, Loreley, que transcriu i desenvolupa de forma molt imaginativa i vehement una de les seves cançons, i que ens recorda, oportunament, l’originalitat del llenguatge harmònic, i el caràcter visionari d’algunes troballes de qui esdevindria amb el temps pare polític de Wagner. Segueix a continuació una selecció de peces de Wagner, amb pàgines tan emblemàtiques com el “Somni d´Elsa” de Lohengrin i la “Balada de Senta” de Holandès Errant, que saben copsar de forma admirable l´univers poètic i els seus climes expressius contrastants respectius, a les que segueixen “Oh, dolç estel del crepuscle” i “Entrada dels convidats al Wartburg”, ambdues procedents de Tannhäuser, i que transpiren un meravellós i arrevatador lirisme, no en debades Baudelaire va sucumbir ben aviat a l’embriaguesa i suspensió de la voluntat que semblen derivar-se’n.
Obres totes elles, conegudes també com les òperes romàntiques, que podem comptar entre les primeres realitzacions veritablement personals de Wagner, però que anuncien ja en la seva grandesa el que esdevindria un dels llegats més extraordinaris i imposants del geni romàntic alemany.
Benet Casablancas Domingo
JOAN MANAU VALOR
Piano
Joan Manau Valor va néixer a Sabadell, on inicià els estudis musicals amb Adolf Cabané a l’Escola Municipal de Música de Sabadell i posteriorment acabà al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona amb el mestre Josep F. Pagés. També va rebre classes del pianista anglès Charles Spencer en la vessant d’interpretació de Lied. I també, amb Alicia de Larrocha i Narcís Bonet.
Ha fet al llarg dels anys en actiu molts concerts a Catalunya, Espanya, França, Holanda, Alemanya, Anglaterra, Suïssa i Veneçuela, la majoria dels quals en el gènere del Lied i de música de cambra.
Del 1992 al 1999 va ser assistent musical i sots director del cor de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell als cicles d’Òpera de Catalunya, així com mestre correpetidor de l’Escola d’Òpera de Sabadell organitzada per l’esmentada associació.
Ha actuat i col·laborat amb els cantants Dalmau González, Aida Lukankyn, Malgorzata Zygmaniak, Àngel Òdena, Mireia Pintó, Montserrat Torroella, Rosa Mateu, Elena de la Merced López, Miki Mori, Rosa Nonell, Imma Sampedro, Milagros Poblador, Ramon Gener i Alfredo Heilbron, entre d’altres.
Ha col·laborat amb diferents directors d’orquestra com Ivan Anguelov, Albert Argudo, Salvador Brotons, Bertrand de Billy, Luis Antonio García Navarro, Xavier Joaquim, Miquel Ortega, Miguel Roa, Vittorio Sicuri, entre d’altres.
El 1979 va guanyar el tercer premi al concurs de piano de joves intèrprets de Joventuts Musicals a Vilafranca del Penedès i el 1991 va guanyar el tercer premi al concurs de composició organitzat per la Generalitat de Catalunya.
Al 2014 va dirigir i interpretar al piano alhora la reestrena de la Suite Catalana de ballets Tradicionals per orquestra de corda i piano de Joaquim Serra amb l’orquestra Camerata Eduard Toldrà.
Al 2015 ha gravat un doble CD de Ballets Tradicionals Catalans arranjats al piano pel mestre Manuel Oltra.
Actualment és professor al Conservatori Municipal de Terrassa i director del Cor dels Amics de l’Òpera i la Sarsuela de Terrassa.